3. La fonètica a l’aula
La base que determina l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura està fonamentada en la interrelació de quatre elements: la mecànica, l’expressió, la motivació i la comprensió (vegeu la figura. 4).
- la motivació: possibilita al nen superar les dificultats d’aquest aprenentatge i fer-li sentir la mateixa necessitat que va sentir la humanitat, i el porta a la invenció de l’escriptura: “superar les limitacions d’espai i temps”.
- l’expressió o capacitat de llegir un text escrit amb la mateixa vivacitat que empram a l’hora de parlar.
- la comprensió o capacitat d’entendre el text escrit i arribar a sentir quan hi som davant la mateixa reacció que tenim davant la realitat.
- la mecànica és el conjunt de correspondències entre la tira fònica i la tira gràfica, so/grafia, grafia/so, les seves lleis, l’abast i els límits de cadascuna…
El domini de la llengua oral en els nins és imprescindible, ja que han de tenir consciència del funcionament del nostre llenguatge; les dificultats d’aprenentatge tenen l’origen en la incapacitat d’analitzar la tira fònica d’una manera conscient.
Figura 4
El nostre sistema d’escriptura és fonètic
Tenim dos tipus d’escriptura:
- La que parteix del significat i en la qual les paraules estan representades per un signe únic i no lligat als sons que el componen. Aquest signe es refereix al conjunt de la paraula, i d’aquí indirectament a la idea que expressa (l’escriptura xinesa és un exemple d’aquest tipus d’escriptura).
- L’escriptura pictogràfica directa: és la representació d’una escena tal com la va veure o imaginar l’artista; els pictogrames i ideogrames són la forma de representar la idea.
- La que parteix del significant i pretén reproduir la sèrie de sons que se succeeixen en la paraula: pot ser sil·làbica o alfabètica.
Aquests sistemes d’escriptura van des del menys abstracte al més abstracte, i per altra banda, de menys a més anàlisi fonètica; en l’origen l’escriptura alfabètica era el producte acabat i perfecte d’una llarga cadena evolutiva, la que retratava gràficament el mecanisme fonològic de la llengua, però la història el desorganitza en part. Aquest darrer tipus d’escriptura té més dificultats, perquè està basat en segments de la paraula extremadament abstractes i que són representats, de manera indirecta, en l’ona acústica.
El nin que ha d’aprendre a llegir i escriure “ha de saber situar damunt la base de la correspondència so/grafia, universal en l’escriptura fonètica, la doble història de l’evolució fonètica i de la fixació ortogràfica, pròpia de cada llengua” (Marta i Cormand, 1974).
Això comporta un estudi concret de cadascun dels enllaços so/grafia en cada una de les llengües; el nin de cinc anys que aprèn a llegir ha de fer un descobriment semblant al que va fer la humanitat, i per això recoman els següents tipus d’exercicis:
a) col·lectius: els farem amb tot el grup de classe i els considerarem els més importants, ja que són un mitjà per elaborar un diàleg o debat entre el mestre i els nins, i entre els nins: anirem introduint les nocions que ens proposam de manera pautada i a poc a poc. La part oral és la fonamental, però sovint ens podem ajudar amb jocs i altre tipus de materials (especialment imatges d’objectes o animals, d’accions, etc.), i amb freqüència la sessió pot acabar amb un treball col·lectiu.
b) exercicis grupals: es realitzen amb cartonets o petits objectes. La finalitat d’aquests exercicis és reforçar les nocions introduïdes col·lectivament; a l’hora d’enfrontar-se individualment o en petit grup amb un treball és quan realment es veu clar si s’ha assimilat o no; hi ha nins que “desconnecten”, i un bon control del mestre en aquest tipus d’exercicis assegurarà que tots hi participin.
c) exercicis individuals de comprovació: és el final de tot el procés, on cada nin s’enfronta individualment amb una tasca (generalment un gràfic) i l’ha de resoldre ell tot sol. El mestre podrà comprovar fins a quin punt el grup ha assimilat les nocions introduïdes i podrà tirar endavant, o si s’ha d'insistir altre cop amb el mateix exercici si l’alumne l’acaba de manera incorrecta. Durant la realització de l’exercici l’alumne ha de seguir les passes adequades
Els exercicis que proposi el mestre normalment no aniran acompanyats de la paraula escrita, però si el mestre percep que els nins comencen a retenir algunes paraules del vocabulari més usual, se’ls pot afegir a la figura l’escriptura del nom de l’objecte, i sempre se seguirà aquesta norma: “sempre s’escriurà la paraula després que el nin hagi resolt l’exercici, mai abans”.
Els exercicis els podem diferenciar en les següents categories: diferenciació significant/significat, anàlisi del significant, aproximació a l’estructura del significant, concepte de fonema, trets dels fonemes, estudi dels fonemes concrets.
1. Diferenciació significant-significat
- exercicis per percebre les coses grans i les coses petites (seran coses grans les que siguin més altes, llargues, etc., que el nin; seran coses petites les que no superin la dimensió del nin).
- paraules curtes - paraules llargues: els nins ajuntaran les mans si la paraula és curta i separaran les mans si la paraula és llarga.
- el nin, en un full on s’han escrit paraules “llargues” i paraules “curtes”, farà línies curtes si la paraula és curta i línies llargues si la paraula és llarga.
- 2. Primera reflexió sobre el significant
- Paraules que són fàcils de dir i sentir, paraules que són difícils de dir (sembla que la llengua se’ns enredi per dins la boca).
- 3. Aproximació a l’estructura del significant
- La síl·laba: els nins poden comptar el nombre de cops que tenen els noms dels seus companys de la classe, posteriorment ho poden fer dels noms d’objectes de la classe, del carrer, etc.
- Poden fer dibuixos dels objectes que anomenen i col·locar-los dins caixes tenint present el nombre de cops que fan quan diuen el nom d’un objecte.
- Els podem donar un full amb objectes o coses dibuixades i després dibuixaran pals verticals tenint present el nombre de cops que han fet en anomenar l’objecte o l’acció.
- Diferenciació cop fort (síl·laba tònica), cop fluix (síl·laba àtona).
- La localització de les síl·labes tòniques i àtones va molt lligada a la idea de ritme que porta cada nin, i cal anar desvetllant-lo amb tota una sèrie d’exercicis, principalment orals.
- 4. Noció de fonema
- Coses que s’assemblen, però el seu nom és molt diferent - coses molt diferents que tenen el nom semblant (cullera-pala, pilota-taronja, moto-bicicleta, etc.).
- Paraules noves que surten canviant només una miqueta les que coneixen (pà-mà, llum-fum, copa-sopa, etc.).
- Paraules que comencen igual, paraules que acaben igual.
5. Trets dels fonemes
Semblances i diferències entre els fonemes: quadre de relacions, quadre de distàncies (vegeu la figura. 5).
- Punt d’articulació: és un aspecte relativament senzill per al nin, ja que aviat es fa conscient del lloc on s’articula un so, especialment els més anteriors (llavis i dents), després es practicaran els posteriors (gola) i finalment els que s’articulen a la zona més amagada (paladar).
- Característiques de l’articulació: per treballar aquest aspecte van bé les onomatopeies, ja que, a més de ser usualment paraules molt curtes on és molt fàcil d’aïllar el so que volem observar i/o escoltar, la paraula està molt lligada amb la realitat, i això ho facilita: síl·labes que freguen, que peten, que bufen, etc.
- Podem fer capses on els nins col·locaran les diferents categories de sons que vagin descobrint: la capsa dels sons que peten, la capsa dels sons que freguen, etc.
Figura 5
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Pintado, J. (2009). Automatismes en l’adquisició de la lectura a l’educació infantil. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 1, PAGINES 69-90. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num1/j-pintado/index.html en (poner fecha)”
