2. Treballam la grafia
La grafia és el resultat d’un moviment de la mà, la qual es desplaça sobre una superfície sòlida, i un útil (llapis o un altre instrument que pugui deixar una traça sobre aquesta superfície) que, agafat entre els dits i en contacte amb aquella, produeix una imatge que és perceptible.
La grafomotricitat s’ocupa de les condicions i els mitjans pels quals la grafia es produeix de forma àgil, ràpida i sense dificultat, el seu objectiu és aconseguir que el nin arribi al control neuromuscular precís dels segments que intervenen en el gest gràfic: això vol dir que “arribar a domar-la” té un grau de coordinació molt complex sobre l’execució del grafisme.
Per arribar a l’automatització de la grafia és necessari que abans el grafisme sigui un acte voluntari, un acte que ens ha de portar a reconèixer la major quantitat possible de sensacions corporals, amb la finalitat que el cervell tingui el màxim suport informatiu que li permeti “anar ordenant” les sensacions exteroceptives com a propioceptives i transformar-les en esquemes perceptius, facilitant el control neuromuscular i permetent la coordinació per a l’“automatització” (molt oblidada avui a les nostres escoles).
Per arribar a l’automatització de la grafia és condició necessària i suficient posseir les següents estratègies assumides:
1. Els aspectes perceptius:
a) coordinació entre la vista i la realització de la grafia.
b) automatitzar el desplaçament de la vista davant un esquema gràfic seguint sempre la direcció esquerra-dreta i començant per l’objecte situat a la part superior i acabant pels objectes situats a la part inferior.
2. Els aspectes neuromotrius:
a) control segmentari dels dits.
b) coordinació de la pressió dels dits.
3. Els aspectes dels grafismes:
a) automatitzar la realització enllaçada, en el sentit correcte, dels traços (vegeu la figura. 2).
El desenvolupament d’aquests aspectes es planteja des dels punts de vista següents:
1r. La psicomotricitat general per reafirmar la lateralitat desenvolupa la percepció espaciotemporal i el llenguatge: “desenvolupament de l’esquema corporal en el nin”.
2n. La grafomotricitat actua en el nin (el constreny) com una tècnica d’ensinistrament neuromuscular i, a més, influeix en altres aspectes més globals que seran els determinants perquè la grafia pugui adquirir el seu significat ple, és a dir, “sigui llenguatge”.
Figura 2
2.1. Els instruments
1. El nin
Les grafies són un conjunt de praxis (pràctiques) múltiples que han evolucionat emmarcades en dues grans lleis del desenvolupament neuromotor: per una part, la “cefalocaudal”, i per l’altra, la “proximodistal”.
La cefalocaudal fa referència al control del nostre cos sobre els moviments del cap als peus, mentre que la proximodistal ens assenyala el control de l’evolució de les extremitats des de la part més propera a la més llunyana del tronc. El control dels segments dels dits, baldament hi hagi una exercitació primerenca mitjançant la manipulació, és un dels darrers a establir-se o aconseguir-se. Serà necessari que el nin camini sense dificultat, amb un equilibri estàtic i dinàmic, perquè el seu cervell passi a “ocupar-se” del que fan i puguin fer les mans. El nin entre els 5 i els 6 anys inicia el moviment associant el braç i el cap, es necessari afiançar aquesta independència tan fonamental de mà-braç i braç-espatlla que dóna lloc a la coordinació precisa i àgil sense esforç i que conduirà a utilitzar l’escriptura com un “mitjà de comunicació”.
Aquest llarg camí ha de transcórrer amb la menor quantitat de moments de fatiga per a l’infant, puix la fatiga és un dels perills que aguaita la grafomotricitat; i és aquesta fatiga la que impossibilita l’atenció i la concentració: elimina tota motivació de joc en l’activitat, s’instal·la amb el nostre concurs i consentiment, perquè no ens adonam que l’infant està excessivament tens o s’ha fet monòtona la nostra proposta d’activitat, perquè hi hem dedicat massa temps; això ho podem invertir, però aquesta inversió requereix que:
a) El nin que tingui problemes amb el to muscular hagi d’abandonar tota activitat que li produeixi hipertensió o hipotensió.
b) Els grups de treball mai no superin la ràtio de sis nins per mestre a l’hora de fer els exercicis de grafomotricitat.
c) Les activitats grafomotores no es facin després d’una activitat dinàmica forta ni tampoc després del son.
d) L’educador cerqui els moments en què els nins estiguin més motivats (desperts) per poder realitzar les sessions de grafomotricitat: “que els nins hi siguin presents”.
e) El temps de durada no sigui excessiu: oscil·larà entre els 15 i els 30 minuts, però el que sí que s’ha de tenir en compte és que això és una qüestió aleatòria; el que sí que és cert és que l’activitat ha d’estar en cada moment englobada en el llenguatge i l’esquema corporal, per la qual cosa serà el grup i la seva relació amb l’educador qui marcarà els moments dels exercicis de grafomotricitat.
2. El suport
El suport és l’espai limitat sobre el qual es realitzen els traços. Habitualment podem utilitzar dos tipus de suport: els verticals i els horitzontals; el suport vertical té la particularitat que permet al nin, quan realitza el traç, moure tot el cos (pot desplaçar-se lliurement, descarregant la tensió del gest gràfic per tot el seu cos). És el suport ideal per a les primeres experiències grafomotores: “permet la màxima amplitud de moviment i, per la seva duresa, suporta les tensions del nin”.
Dels suports horitzontal en destacam dos: el sòl i el paper. El sòl és un suport que permet un menor moviment (el nin immobilitza la part inferior del seu cos, queda lliure el possible moviment del tronc i les oscil·lacions dels braços), però representa un major grau de dificultat en els processos d’inhibició motriu, propiciant-se el control segmentari espatlla-tronc. A poc a poc l’espai d’aquest suport horitzontal es redueix, i és aquest el moment de col·locar el nin en una taula i sobre la taula el paper; paper que serà apaïssat, que facilitarà un major desplaçament esquerra-dreta dins el full i serà de la mida d’un foli; aquí hem de constrènyer el nin en l’hàbit permanent de mantenir el paper sempre paral·lel al cos i lleugerament situat a la dreta, en el cas dels dretans, i a l’esquerra, en cas dels esquerrans; d’aquesta manera el gest que en principi era ampli, i ocupava el cos sencer, es va reduint a poc a poc, i permet l’augment del control segmentari de braç, mans i dits.
3. L’útil o instrument
És una eina que, mitjançant el desplaçament sobre el suport, deixa o produeix un traç; segons la matèria amb què estiguin fets, els útils poden ser durs o fluixos, també es poden diferenciar per la forma: arrodonida o poligonal (quadrada, hexagonal, etc.).
L’útil es pot considerar una prolongació de la mà, i el seu domini és extraordinàriament complex: requereix un notable grau de precisió que dependrà de la longitud i el pes, a més, ha de menester un grau de tensió precís i distint per mantenir-lo sostingut; coordinar aquestes dues tensions (sosteniment i relliscada) és molt complex i requereix una multitud d’hores d’experiències.
El primer útil que emprarà el nin serà la seva mà, els dits; mitjançant aquests dos instruments proporcionarem al cervell el màxim de sensacions dels músculs que intervenen al nivell del dit o de la mà a l’hora de fer el grafisme; la finalitat d’aquests traços és que, posteriorment en la praxi, aquesta informació ja adquirida i assimilada passi a formar part dels automatismes dels dits i de la mà.
Al principi no hem de concedir importància excessiva a la posició que ocupa l’útil entre els dits de la mà del nin; no hem d’influir a destemps sobre una aprehensió incorrecta, ja que podem causar-li dificultats posteriors en la coordinació que serà necessari assolir per a la realització de les grafies. La posició correcta del llapis és la següent: agafat entre els dits polze i índex; el dit cor fa de “guia”: el polze i l’índex s’hi recolzen a l’hora d’escriure. Hem de vigilar que el dit cor no es trobi excessivament estès, ja que dificultaria l’amplitud del moviment i transmetria una major tensió a la mà i al braç, i d’aquesta manera bloquejaria el desenvolupament de la coordinació.
4. Els traços
El traç és l’empremta que deixa el llapis sobre l’espai gràfic o suport: és la resultant d’un moviment voluntari complex, realitzat per la mà i el braç, i que denominam “gest gràfic”.
Els traços gràfics bàsics estan constituïts per pals, girs i bucles (vegeu la figura. 3).
a) Els pals considerats són de tres tipus: verticals, horitzontals i oblics, i les seves funcions són:
- Els verticals: són els primers que es realitzen per a l’adquisició dels hàbits motors, el traç serà sempre de dalt a baix i d’esquerra a dreta.
- Els horitzontals: es realitzen sempre d’esquerra a dreta i de dalt a baix, juntament amb el traç vertical conformen les coordenades de l’orientació de l’escriptura. Aquest sentit d’avanç de l’escriptura condiciona tots els nostres hàbits visuals i/o de “lectura”.
- L’oblic: és el que té una major o menor inclinació, creua el suport des de la part superior esquerra a la inferior dreta o a la inversa.
Si observam bé la realització d’aquests pals en els dos sentits, veurem que es fan mantenint constant el sentit d’esquerra-dreta o dreta-esquerra, és un dels hàbits que hem de controlar molt atentament per evitar la típica lectura o escriptura de dreta a esquerra (paraula vista al mirall o la inversió de les lletres a l’hora de fer-les). Si es dóna aquesta situació, vol dir que el nin no té assumits els prerequisits de l’escriptura i que el nostre esforç ha estat inútil (i aquí no em correspon diagnosticar la causa d’aquesta situació, baldament això es doni amb gran freqüència i el “mestre/a” ho diagnostiqui com a dislèxia o altres termes que formen part del “vocabulari ingenu utilitzat a les escoles”). He citat la paraula ‘ingenu’ perquè a les aules, per la falta de coneixement, es donen situacions de diagnòstic que res no tenen a veure amb la “dificultat” que presenten els nostres alumnes i, per tant, el remei aplicat deixa molt a desitjar.
b) Els girs: la manera de representar-los o traçar-los és la “línia corba”, oberta o tancada; hi ha dos tipus de girs: el sinistrogir o normal (es realitza seguint el sentit de les busques del rellotge) i el dextrogir (es realitza seguint un moviment en sentit contrari al de les busques del rellotge).
c) Els bucles: són els gests gràfics que tenen una representació en forma helicoide, tenen tres formes: sinistrogir o habitual (és aquell que es realitza seguint el sentit contrari a l’avançament de les busques del rellotge), el dextrogir (es realitza seguint el sentit de les busques del rellotge) i el mixt (és la combinació dels dos girs anteriors i per realitzar-lo es fa necessari que “el nin hagi automatitzat els anteriors”).
Figura 3
Altres hàbits grafomotrius
- La línia trencada: s’ha de fer d’un sol traç (sense aixecar el llapis del paper).
- La quadrícula formada per línies paral·leles, horitzontals i verticals que es creuen a igual distància; és la resultant dels hàbits de verticalitat i horitzontalitat bàsics de l’escriptura.
- La creu és l’estructura espacial més simple, formada per l’encreuament de pals horitzontals i verticals que formen angles rectes.
- L’aspa és l’estructura espacial formada per l’encreuament de dos pals en oblic.
- El quadrat és la forma més senzilla i simple realitzada amb pals; el nin inicia la realització d’aquesta figura amb quatre pals, però l’ha d’acabar de fer tan sols amb tres pals.
- El triangle és una forma geomètrica senzilla només en aparença, però molt complexa en la realització, ja que es dóna una intersecció de dos pals oblics. La realització del triangle sempre ha de constar de tres pals o traçaments.
- La línia ondulada és una corba formada per l’encadenament successiu i alternatiu de girs sinistrogirs i dextrogirs. S’ha de realitzar amb un sol traç, i l’inici pot ser en un o altre sentit.
- L’espiral és una línia corba que fa sempre voltes entorn d’un punt central allunyant-se en sentit dins-fora del punt de partida o origen del moviment. Aquesta espiral pot tenir dues direccions: sinistrogira o dextrogira.
- El cercle es realitza sempre seguint el gir de forma sinistrogira, i es configura com la lletra més fàcil i senzilla de fer: “la lletra o”.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Pintado, J. (2009). Automatismes en l’adquisició de la lectura a l’educació infantil. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 1, PAGINES 69-90. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num1/j-pintado/index.html en (poner fecha)”
