1. Introducció
Què significa aprendre llengües avui dia? Quin concepte en tenen les institucions educatives encarregades de formar als estudiants en aquest àmbit? Quins són els sabers i les destreses que s'han de desenvolupar no només en el pla lingüístic, certament, sinó també en el pragmàtic, interaccional, sociocultural, actitudinal?
La societat en la que vivim es caracteritza per una mobilitat geogràfica creixent, una necessitat de conèixer les llengües que ens envolten i la rellevància d'adquirir una actitud de tolerància i respecte envers els altres. Les fronteres nacionals, lingüístiques i culturals es sobrepassen i és difícil conviure-hi sense fer referència a les nocions de plurilingüisme i de pluriculturalitat.
Però, què és el plurilingüisme? El plurilingüisme és el coneixement de vàries llengües per una persona. El Diccionari de Termes Clau de ELE (CVC 1997-2010) defineix el terme com “la presència simultània de dos o més llengües en la competència comunicativa d’un individu i a la interrelació que s’estableix entre elles. Els coneixements i experiències lingüístiques d’un individu […] s’organitzen en sistemes que es relacionen entre sí e interactuen, contribuint així a desenvolupar la competència comunicativa del subjecte.” El plurilingüisme s’ha convertit en un element ineludible, una peça mestra a la definició del subjecte que aprèn i de la interacció didàctica. És a la vegada una realitat i un objectiu (Bono, M. 2008).
El plurilingüisme suposa el desenvolupament de competències de comunicació en vàries llengües, així com, de manera específica, d’una competència plurilingüe i pluricultural (Coste, Moore i Zarate, 1997). Requereix un repertori lingüístic flexible i diversificat, on hi tenguin cabuda totes les llengües que es coneixen, no només les d'aprenentatge reglat.
A escala europea, aquests conceptes han estat introduïts per les institucions i els organismes responsables de les polítiques educatives i lingüístiques. Es troben inclosos al Marc Comú Europeu de Referència per les Llengües (MCER. 2002, p. 4-5, 131-133), document del Consell d'Europa que des de la seva publicació al 2001, s'ha convertit en referencial ineludible per tots aquells que tenen a veure en l'ensenyament de llengües (els encarregats de dissenyar els programes, els autors de manuals escolars, els examinadors, els professors, els formadors de professors, etc).
A pesar d'aquestes directrius, a dins les institucions educatives, cada llengua continua a ser ensenyada com si fos la primera llengua amb la qual l'aprenent es troba després de la seva llengua materna. Així doncs, ens trobem amb una paradoxa: davant els esforços de preservar i impulsar el plurilingüisme que caracteritza a Europa i que es promou a partir de dels organismes responsables i de documents com el MCER, l'escola continua utilitzant un model d’aprenentatge de llengües basat en la suma de monolingüismes, la qual cosa impideix el desenvolupament d’una competència plurilingüe. Les llengües s’aïllen per ser apreses, i no es té en compte el bagatge lingüístic i cultural dels alumnes.
Si la didàctica de les llengües s'inscriu avui dia en el si d'una reflexió global de valorització i de promoció del plurilingüisme com un objecte comú en l'educació del tots els alumnes (Moore, 2006), està clar que els objectius dels centres educatius han de canviar. EL MCER diu al respecte
[...]
Des d’aquesta perspectiva, la finalitat de l’educació lingüística es modifica profundament. Ja no es tracta d’aconseguir el domini d’una o dues, o fins i tot tres llengües, preses aïlladament, amb un parlant nadiu ideal com a model definitiu, sinó que la finalitat és desenvolupar un repertori lingüístic en què tinguin cabuda totes les habilitats lingüístiques. Això implica, evidentment, que les llengües ofertes en les institucions educatives haurien d’estar diversificades, i als estudiants se’ls hauria de donar l’oportunitat de desenvolupar una competència plurilingüe. A més a més, un cop es reconeix que l’aprenentatge de llengües és una tasca de tota una vida, el desenvolupament de la motivació, l’habilitat i la confiança dels joves de cara a una nova experiència lingüística fora de l’escola esdevé d’una importància cabdal. Les responsabilitats de les autoritats educatives, els organismes certificadors i examinadors i professors no es poden limitar només a l’assoliment d’un nivell determinat de domini d’una llengua concreta en un moment determinat en el temps, encara que, indubtablement, això sigui important.
[...]
L’interès de la nostra proposta radica en el fet que,si bé aquesta competència es considera fonamental en l’aprenentatge de les llengües, encara no ha estat prou considerada en el currículum ni en la pràctica escolar.
La nostra petita aportació al desenvolupament d’una educació plurilingüe, és la presentació d’aquest plantejament a un col·lectiu de professors, amb la intenció de realitzar una experiència pilot. L’aplicació a dins les aules d’activitats que comporten la utilització de diverses llengües és el nostre objectiu.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Rosselló V. (2011). Cap a una educació plurilingüe: una proposta d’investigació-acció. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 2, n. 2, PAGINES 3-18. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol2_num2/rossello/index.html en (poner fecha)”
