Estat de la qüestió
Conceptualització teòrica
A mode de revisió documental, ens proposam fer una breu reflexió de les referències bibliogràfiques, que parlin de la influència de l’activitat física i l’esport en els joves desfavorits, que nosaltres hem trobat. Seleccionarem les idees principals per, tot seguit, exposar-les de manera clara i concisa.
Esport per millorar la cohesió social
Santos et al. (2004) apunten que en els darrers vint anys, les polítiques socials dels països amb sistemes de benestar social més complexes han incorporat l’esport per intervenir sobre àrees tradicionals de l’acció social o sobre manifestacions més recents de l’exclusió social.
D’una forma innovadora, l’activitat física i l’esport es complementa, de manera eficaç, amb les eines més clàssiques, utilitzades normalment pels professionals de l’àmbit social. Els especialistes en la matèria han constatat aquestes potencialitats i han començat a implantar programes d’intervenció per millorar la cohesió social a zones urbanes desfavorides, per millorar les relacions interculturals, per tractar situacions de drogodependències, per rehabilitar a reclusos, per prevenir la violència dels joves o per millorar l’animació i la participació social d’altres col·lectius amb discapacitats.
Podríem classificar els beneficis de l’activitat física a nivell social de diverses formes. Santos et al. (2004) fa referència a una sèrie d’estudis (Sport England, 1999; Bodin y Héas, 2002; Charrier, 1998; Becker y Brandes, 2000) que ens poden servir per establir els beneficis o potencialitats socials de l’esport a escala individual i a escala grupal:
- Individual:
- Provee la oportunidad de adquirir habilidades físicas y deportivas.
- Aumenta la autoestima.
- Permite el reconocimiento de las limitaciones propias.
- Evalúa destrezas y aptitudes y permite a los participantes conocer mejor su cuerpo.
- Da la oportunidad de responsabilizarse de la propia salud.
- Ocupación del tiempo libre.
- Aceptación de reglas y normas.
- Transmisión de valores educativos (esfuerzo, perseverancia, espíritu de equipo).
- Ofrece modelos sociales dignos de imitación a través de la función heroica (el mito del héroe deportivo, del sufrimiento, de la abnegación).
- Refuerza la identidad personal
- Propicia oportunidades de empleo
- Grupal:
- Es un medio de inserción, de socialización y acceso a la ciudadanía.
- Da la ocasión de conocer y comunicarse con gente nueva, es un lugar de encuentro, de aceptación de diferencias.
- Tanto en las prácticas más reguladas como en aquellas más informales la actividad física propicia la interacción entre los participantes, la creatividad y el desarrollo de la personalidad.
- Proporciona la ocasión al grupo de construir sus experiencias y de reforzar la sociabilidad.” (Santos et al, 2004, p. 9)
L’activitat física, mitjà de transmissió de valors
Molts autors assenyalen que l’activitat física i l’esport poden ser excel·lents mitjans de transmissió de valors personals i socials com respecte, autocontrol, autoestima, empatia, esforç, autonomia, cooperació, ajuda als altres, hàbits saludables o lideratge. Avui en dia, ningú posa en dubte el gran fenomen sociocultural que constitueixen l’activitat física i l’esport. D’aquestes manifestacions se’n parla en aquest paràgraf:
“El enorme atractivo que ejercen estos sobre toda la población, y muy especialmente sobre niños y jóvenes, los convierten potencialmente en un medio educativo y de transmisión de valores de extraordinaria importancia. “ (Jiménez, 2000, cap. 1)
Cal dir que l’activitat física, només per ella mateixa, no desenvolupa els valors citats anteriorment de forma automàtica. A vegades, es cau en l’error d’associar qualsevol tipus de pràctica esportiva a uns beneficis a nivell social. Aconseguir els resultats esperats dependrà de l’ús, correcte o incorrecte, que se’n fagi de l’activitat física. Segons Pardo (2008, p. 7): “…es necesario establecer estructuras y utilizar estrategias específicas debidamente elaboradas que promuevan estos conceptos.”
Els programes d’intervenció que, únicament, es centren en l’assistència dels joves o en l’oferta d’activitats físicoesportives engrescadores per a ells, no afavoreixen automàticament el seu desenvolupament positiu. També ens podem equivocar si basam les nostres intervencions en activitats amb un component competitiu elevat. Aquesta concepció de l’activitat física pot desencadenar valors i actituds contràries a una bona convivència social. Cal destacar que, normalment, és necessari afegir en cert grau un caràcter competitiu als nostres jocs i esports que motivin als joves a practicar-los, sempre i quan, sigui la col·laboració i la cooperació la que els dugui a conseguir l’objectiu. D’aquesta manera no perdrem el propòsit principal, fomentant el seu desenvolupament a nivell personal i social.
Segons Pardo (2008) quan els professionals de l’activitat física i l’esport treballen amb joves socialment desfavorits l’objectiu fonamental hauria de ser el desenvolupament personal i social d’aquests joves per damunt de millorar les seves habilitats físiques. És a dir, cercant un desenvolupament amb i no per a l’activitat física. Aquest autor destaca que, en aquest cas, les activitats físicoesportives passen a ser un mitjà per aconseguir els nostres objectius a nivell social i no un fi per si mateixes. Sobre aquesta darrera afirmació i basant- se en González Arranz (1999) comenta que “la actividad física y el deporte pueden contribuir en gran medida a tal propósito dado que puede ser un medio excelente para el desarrollo de valores humanistas” (Pardo, 2008, p. 8).
Per explicar els diferents processos a tenir en compte en la transmissió de valors a través de l’activitat física i l’esport ens basarem en el Model de Responsabilitat Personal i Social de Donald Hellison (2003 a Pardo, 2008), del qual podem extreure els següents punts clau:
- La importància de la relació entre professor i alumne.
- Reconèixer les fortaleses dels alumnes i escoltar les seves opinions.
- Compartir responsabilitats amb els alumnes en la presa de decisions i fomentar els moments per a la reflexió.
- Desenvolupar bones persones i no només bons esportistes.
Com apunta Pardo (2008), Hellison (2003) proposa cinc nivells de responsabilitat a través dels quals els joves aprenen a prendre responsabilitat del seu propi desenvolupament personal i social, sent l’activitat física i l’esport els mitjans necessaris per aconseguir aquest fi. Així exposa aquest autor els components dels cinc nivells (p. 44):
- “Nivel I: Respetar los derechos y opiniones de los demás
- Autocontrol
- Derecho de resolver los conflictos de manera pacífica
- Derecho a ser incluido
- Nivel II: Participación y esfuerzo
- Explorar el esfuerzo e intentar nuevas tareas
- Persistir cuando las cosas se complican
- Realizar una definición personal de éxito
- Nivel III: Autonomía personal
- Trabajar de manera independiente
- Establecer un plan personal de trabajo basado en sus necesidades y no en sus intereses
- Coraje para resistir la presión de grupo
- Nivel IV: Ayuda y liderazgo
- Ayudar quienes más lo necesiten
- Sensibilidad y capacidad de respuesta
- Actuar sin esperar ningún tipo de recompensa extrínseca
- Nivel V: Fuera del gimnasio
- Poner en práctica todo lo aprendido en otros ámbitos de la vida
- Ser un modelo para lo demás”
Hellison a Pardo (2008) assenyala que els Nivells II i III es centren en el desenvolupament de la responsabilitat personal (participació i autonomia) mentre que els Nivells I i IV desenvolupen la responsabilitat social (respecte i ajuda als altres). El Nivell V agrupa tots els nivells i es centra en la transferència a altres contextes.
¿Qui són els joves socialment desfavorits?
La situació social que es viu al començament del segle XXI a les societats industrialitzades està caracteritzada por l’existència de col·lectius socials que necessiten especial atenció (Gutiérrez, 2003 a Pardo, 2008). A partir d’aquí, Pardo (2008) apunta una descompensada distribució de riqueses i l’augment de la immigració, com a causes de l’aparició de grups com el que anomenam joves socialment desfavorits.
Aquest terme, així com assenyala Stiehl (2000) a Pardo (2008), fa referència a aquells joves que, en major o menor grau, experimenten alguna d’aquestes situacions:
- Pobresa: Les famílies de molts d’aquests joves no tenen suficients recursos econòmics i normalment viuen per mor dels serveis socials.
- Entorns insegurs: Hi ha molts joves que viuen constantment baix amenaces tant físiques com emocionals. L’assetjament escolar o la intimidació de les bandes, són situacions a les que aquests joves s’han d’enfrontar de manera freqüent.
- Desmotivació cap a l’entorn escolar: Les escoles estan normalment desconnectades de la realitat a la que viuen aquests joves. No els hi ofereixen respostes a las necessitats reals, aprendre més sobre la ‘vida’ fora de l’escola, afavorint d’aquest mode la possibilitat d’involucrar-se dins alguna banda juvenil.
- Falta de participació significativa i duradora: Els joves socialment desfavorits normalment no tenen l’oportunitat de participar a activitats a les que se sentin implicats de forma més significativa. A més, és important oferir programes a llarg plaç en els quals es comprometin a participar i no només intervenir puntualment.
- Falta d’adequats rols personals: Actualment, els joves tenen moltes opcions a les seves vides i molt poca orientació i suport per prendre bones decisions. En lloc d’estar influenciats per adults que es preocupin per ells, molts joves prenen decisions influenciats per la publicitat, els mitjans de comunicació o per “lleialtat” als iguals. Degut a la desestructuració familiar o a la desídia d’uns pares que no se comporten com a tals, provoca que els joves cerquin consell en altres persones que sovint són menys apropiades.
Per tant, podem dir que “ser ‘desfavorecido’ no es simplemente una etiqueta, es una condición en la que las opciones pueden verse limitadas” (Pardo, 2008, p. 28).
Anàlisi de propostes d’intervenció pràctica
En aquest punt, reflexionarem i analitzarem críticament una sèrie d’estudis espanyols relacionats amb el tema que ens ocupa.
En primer lloc, començarem per l’estudi de Moral et al. (2005), on s'analitza com les qualificacions sociolaborals requerides en l'entorn laboral poden promoure's mitjançant la pràctica esportiva, mitjançant la integració esportiva de la persona, incorporada als processos de formació vocacional dels joves sociolaboralment amb desavantatges (en un alt percentatge, succeirà en les dones).
En aquest text, els autors pretenen centrar-se en el concepte d'aprenentatge, esport i activitat física, situat en el context de la inserció sociolaboral dels anomenats joves desfavorits socioculturalment, sociolaboralment i en risc d'exclusió.
Existeixen centres educatius d'ensenyament secundari i institucions europees que es dediquen al “Treball i Esports”, que és un projecte inclòs en els programes europeus Leonardo da Vinci, on es tracta la inserció social i laboral, dirigides a col·lectius en risc o en exclusió social. Dins projectes com aquest, s’ha d’intentar la incorporació d'aprenentatges tècnics, coneixements complementaris, orientacions, tècniques i habilitats, perquè aquests joves tinguin més possibilitat d'èxit econòmic. Per això, Moral et al. (2005) ha estudiat el “potencial del deporte y de la actividad física como medio de integración en el mundo del trabajo”.
Tenint en compte la complexa interrelació entre diferents factors d'exclusió que afecten a aquests col·lectius, és de gran interès desenvolupar mecanismes de coordinació per a l'atenció als col·lectius més desfavorits i el plantejament d'una intervenció conjunta des dels diferents àmbits socials (en particular l’àmbit de l’activitat física i de l’esport).
Cal destacar, la referència que fan Moral et al. (2005) als possibles errors a cometre en quant a l’aplicació de l’activitat física i l’esport com a mitjà de benefici social. Els riscs físics, l’autoritat personal i d’equip que existeix dins la competició (la competitivitat també pot arribar a produir conflictes), la gelosia esportiva, i el risc a introduir models que ja s’han superat, com el positivisme o el model existencial, són exemples que ens poden guiar cap a l’error de compliment dels objectius posats dins l’esport com a mitjà de relació social i ocupacional per als desfavorits (Durán, 2002 a Moral et al., 2005).
Ja per finalitzar l’anàlisi d’aquest estudi, cal afegir la proposta que fan els autors de les “condicions bàsiques necessàries per a què l’esport serveixi com a eina d’inserció sociolaboral”:
- L'esport és un instrument a considerar amb major o menor potencial. Les iniciatives físicoesportives s’haurien d'integrar en el context de programes més globals si es vol aconseguir una certa eficàcia, participant en equips multidisciplinaris (Durán, 2002).
- Cal destacar el caràcter lúdic de l'esport. L'esport de rendiment, de resultats, no és la millor opció; sí ho és la pràctica variada on tots puguin participar, cooperar, gaudir i posar en joc valors i actituds. Jocs recreatius, jocs preesportius, etc.
- Els responsables de l'activitat, els professionals docents, han de posseir certes característiques i demostrar un determinat talent de paciència, confiança, persistència, respecte, proximitat i participació activa.
- Cal utilitzar exemples i ampliar les oportunitats, és a dir, el millor resultat de tot estudi i aprenentatge es farà mitjançant una pràctica global i/o analítica de la matèria, per tant, jugar, practicar, i fer activitats seran la base de l’esport per millorar la convivència i sociabilitat de les persones desfavorides.
En segon lloc, ens aturam a revisar detingudament l’estudi de Durán et al. (2000), referent a l’activitat física com a mitjà d’integració social i prevenció de la violència.
L’estudi es situa a Madrid, on s’ha experimentat durant tres anys un programa per aquest fi, on han participat 12 centres (aules taller i garantia social), uns 300 alumnes i ha col·laborat un grup d’investigació, juntament amb el programa de garantia social de la comunitat de Madrid. Per programar els objectius de l’estudi es basen en el Model de Responsabilitat Personal i Social de Hellison (2003).
Ja com a darrer anàlisi crític, ens centram en l’article de Balibrea et al. (2002), per conèixer un poc més els barris d’acció preferent de la Comunitat Valenciana. Amb una metodologia d’estudi basada en entrevistes a responsables dels serveis socials en contacte amb la problemàtica dels joves, els autors pretenen examinar la relació entre l’activitat física i l’esport amb els programes d’inserció social dirigits a aquest col·lectiu.
Una de les conclusions més importants que presenta aquest treball és la següent:
“Será necesario tender hacia programas globales y con continuidad, que recojan prácticas creativas, progresistas y generadoras de conocimientos capaces de fomentar en los jóvenes la realización y organización posterior de prácticas autónomas integradas en sus hábitos de vida.” (Balibrea et al, 2002, p. 5)"
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Muñoz Socias, A. J.,(2011). L’activitat física i l’esport com a mitjà d’integració social i transmissió de valors a joves socialment desfavorits. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 2, n. 2, PAGINES 19-38. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol2_num2/munoz/index.html en (poner fecha)”
