Introducció
Com a futurs professors d’Educació Física de joves adolescents, vam acotar el treball a aquest rang d’edat. A més a més, la curiositat i l’interès per la influència de l’educació física i la pràctica d’esport a joves socialment desfavorits o en risc d’exclusió social, va fer que ens decidíssim per analitzar i reflexionar detingudament sobre aquest tema.
En tot cas, volem plantejar l’activitat física i l’esport com una possible resposta a la problemàtica del sistema educatiu actual. Els resultats de les publicacions referents a fracàs i absentisme escolar, en els darrers anys, ens mostren una realitat molt crua. És necessari doncs, veure aquests percentatges no com una derrota, si no com un punt de partida per a la millora. Des del nostre punt de vista, el debat que s’està creant, en referència a aquest tema, és beneficiós i interessant per augmentar la consciència social cap a l’educació, imprescindible per a l’evolució del nostre sistema educatiu.
Molts autors xerren de coherència educativa entre centre i família, concepte que resalta les relacions entre totes les parts implicades en aconseguir un procés d’ensenyament-aprenentatge exitós. Hem de creure que l’aportació de tota la societat, sobretot dels pares, és essencial per evitar el problema del fracàs escolar.
Tots coincidim en què la societat en general evoluciona molt aviat, però falta conscienciar-se que necessitam un sistema educatiu no depenent de cap ideologia política, sinó adaptat a aquesta societat canviant i a les necessitats educatives dels alumnes.
Les necessitats educatives de l’alumnat passen per un ensenyament contextualitzat, el qual obri el camí a un aprenentatge significatiu. És necessari que els alumnes valorin la necessitat d’assolir unes competències aplicables a la seva vida futura, perquè si no és el cas, la desmotivació davant tot el que es refereix a la seva formació acadèmica apareix inevitablement. Com apunta Calderero (2005), hem de cercar el gozo de saber y la utilidad de lo aprendido, i l’activitat física i l’esport a partir d’activitats més motivadores i engrescadores podrien transmetre una base de valors a partir de la qual es podria construir aquesta forma d’aprenentatge.
Els alumnes de secundària tenen expectatives i necessitats diferents, més o manco dificultats en assolir els objectius, major o menor temps d’aprenentatge. Per tot això, xerram de la importància de respondre millor a les necessitats individuals de cada persona. És incoherent pensar que no arribar a la universitat sigui un fracàs. Són moltes les vies formatives que s’adapten millor a les expectatives d’al·lots amb dificultats per atendre a classe, quan els continguts impartits són teòrics o teoricopràctics. És feina de tots canviar aquests estereotips i valorar les diferències de les persones a l’hora de plantejar el seu futur.
El sistema educatiu finlandès compleix la majoria d’aquestes pautes per fer front al fracàs escolar. Per aquest motius, sumats a una major formació dels professors i major inversió en educació, aquest país encapçala la llista d’èxit escolar. Aquest fet, fa que molta gent caigui en l’error de pensar que la solució és aplicar talment el sistema educatiu de Finlàndia. Precisament, l’adaptació als canvis de la societat i a les necessitats de l’alumnat són els punts claus de l’èxit, per tant, hem de ser crítics amb la informació dels estudis publicats. Joan Subirats de la Universitat Autònoma de Barcelona, ho fa veure així: “Finlàndia no és el cel ni probablement un model al que seguir cegament, però mostra una forma raonable de construir una societat més justa i cohesionada. Res més que això.”
Segons Oliver i Pascual (2008), l’absentisme escolar pot tenir moltes conseqüències, però clarament hauríem de destacar la vulnerabilitat i el risc d’exclusió social. Sobre aquest darrer fenomen farem més èmfasi en el nostre treball.
Abans d’entrar de ple en el treball, aquest tema ens duu a reflexionar sobre l’atenció a la diversitat en els processos educatius actuals. Amb actituds obertes, accions decidides i determinació és possible rompre amb els estereotips i rutines de l’escola tradicional que segueixen obstaculitzant el camí cap a un sistema educatiu més inclusiu.
Echeita (2007) argumenta la necessitat de fer visibles el processos d’exclusió educativa, i per tant, eliminar la percepció de normalitat que fa invisibles aquests processos per tal de canviar la naturalesa i el tipus de concepcions educatives. Segons l’autor, aquestes noves concepcions s’han de dirigir cap a:
“la aspiración de llevar a cabo una enseñanza capaz, a la vez, de adecuarse a las necesidades educativas singulares de todos y cada uno de los alumnos y alumnas, en un marco común, comprensivo, e incluyente que incorpore las necesarias “acciones positivas” que eviten la discriminación y desventaja de quienes por razones diversas están en situación de mayor vulnerabilidad, y que promueva en toda la comunidad educativa los valores de reconocimiento y valoración de la diversidad humana en todas sus manifestaciones.” (Echeita, 2006 i Booth, 2006 a Echeita, 2007, p. 4) "
A mode de reflexió personal, partim de dues frases d’autors treballats al màster. Per una banda, Moliner (2008, p. 16) acaba un dels seus articles demanant-se el següent: “¿por qué el discurso teórico de la inclusión es aceptado por todos y, sin embargo, existe una distancia abismal entre la teoría y la práctica?”. Per altra banda, en la mateixa línia, Ruiz (2008, p. 12) afirma: “…una educación inclusiva que con tanta facilidad declaramos pero que tan distante está todavía”.
A partir d’aquí la reflexió és clara, no ens podem quedar només en teories i paraules. És imprescindible anar més enllà per aconseguir una inclusió educativa real. Tenim la fórmula i els recursos, però hem de conscienciar-nos de què el canvi és possible.
La presència d’un alumnat cada vegada més divers en competències, actituds i procedència exigeix un canvi de mentalitat per part del professorat i una nova forma de veure la realitat de l’aula. És necessària una concepció comunitària i ciutadana de l’educació, més oberta a les famílies i a la societat. Dins una aula hi han de tenir cabuda tots els alumnes, amb les seves necessitats, expectatives i dificultats; i no ens podem aturar aquí, sinó que han de participar a tots els nivells en la dinàmica de la classe.
Com ja hem dit, pensam que tot passa per una opinió pública conscienciada, així com per l’actitud de les persones capacitades per fer feina amb persones amb dificultats. És fonamental que aquestes persones assoleixin els tres nivells d’actitud bàsics: el que es diu, el que es pensa i el que es fa.
Està clar que és la reflexió sobre les nostres accions educatives la que ens conduirà cap a la millora del procés d’ensenyament-aprenentatge. Sense oblidar-nos d’eines com un bon assessorament professional o l’aprofitament de mitjans més formalitzats com l’Index for Inclussion (Booth i Ainscow, 2002), el qual ens pot ajudar a entendre millor la inclusió educativa i l’atenció a la diversitat, així com les pautes a seguir a l’hora d’aplicar aquests processos al context educatiu.
Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966
Per citar l'article
“Muñoz Socias, A. J.,(2011). L’activitat física i l’esport com a mitjà d’integració social i transmissió de valors a joves socialment desfavorits. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 2, n. 2, PAGINES 19-38. Consultado en http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol2_num2/munoz/index.html en (poner fecha)”
