IN - LogotipoParlar i escriure per aprendre Ciències Socials. Les competències lingüístiques i la formació democràtica dels joves.  Neus González, Dolors Bosch i Montserrat Casas.

4. El discurs social en l’ensenyament de les Ciències Socials: Parlar i escriure per aprendre

El discurs de les CCSS, ha de ser un discurs científic que faciliti la formació del pensament social dels estudiants, amb la finalitat de convertir la informació en coneixement. L’aprenentatge de les CCSS implica la capacitat de processar la informació per saber què són les coses i com són, la capacitat de comprendre els fenòmens, les situacions, les actuacions i d’establir relacions entre les causes i les conseqüències, i des de la perspectiva crítica, comporta, així mateix, la capacitat per aplicar la informació i la comprensió a la valoració dialèctica dels fets i de les situacions per a poder prendre decisions i accions alternatives.

Entenem que les competències bàsiques (30) d’una formació científica i democràtica són aquelles que afavoreixen que l’estudiant adquireixi els coneixements necessaris per interpretar la realitat social, per entendre que hi poden haver diferents punt de vista, per potenciar l’autonomia personal per a pensar i actuar i per a prendre conciència de la relativitat del coneixement social. Així mateix, cal potenciar l’autonomia dels estudiants per a prendre compromisos, conscients dels seus drets i dels seus deures, per actuar democràticament i per a participar, de manera activa, en la construcció d’un futur millor.

Sembla que l’aprenentatge de les competències lingüístiques contribueix a la formació del pensament social per educar ciutadans crítics capaços de seleccionar, organitzar i comprendre l'allau d'informació que els arriba. L’autoconsciència i la llibertat de triar i decidir reconeix implícitament la llibertat de triar i decidir dels altres. Així doncs, l'individu no es creu posseïdor de la veritat absoluta i dubta del seu propi coneixement. Aleshores sorgeix la necessitat de compartir-lo amb els altres i contrastar-lo amb altres maneres de veure i entendre les coses.

Per tant, podem parlar de simultaneïtat entre la construcció del coneixement científic i el desenvolupament de les competències lingüístiques, i considerar que el domini progressiu d’aquestes competències, és una manera de donar continuïtat i solidesa als processos d’aprenentatge dels coneixements socials.

4.1. Simultaneïtat de la construcció del coneixement científic i social amb el desenvolupament de les competències lingüístiques

Sabem que el coneixement no està del tot construït fins que no es pot expressar de dins cap a fora, en forma de discurs lingüístic (oral o escrit), plàstic, matemàtic, musical, etc. L’expressió ajuda a construir el coneixement i en l’expresió oral del coneixement intervé l’individu en tota la seva globalitat. La comunicació oral o la interacció entre companys del que s’aprèn, permet contrastar el saber de cadascú amb el dels altres i refer el punt de vista propi amb les aportacions dels altres, només cal saber escoltar, participar i reflexionar.

La complexitat per a detectar la relació entre el procés cognitiu i el constructe textual, comporta dedicar una especial atenció a l’acció comunicativa i a la intencionalitat dels docents en l’elaboració i en la validació dels patrons socials que controlen aquest procés. En els processos cognitius d’interpretació de la realitat existeixen uns components que, coneguts i apresos per l’estudiant, donen les pautes per a la comprensió de la ciència. Aquests components són les competències lingüístiques que fan explícit el valor cognitiu dels patrons lingüístics en la construcció del discurs oral o en la construcció de textos escrits (Noguerol, 2003).

Les competències lingüístiques permeten l’adquisició, la consolidació i l’aplicació del coneixement. Les habilitats cognitives, com analitzar, comparar, identificar, deduir, sintetitzar, etc., activen les habilitats lingüístiques com descriure, explicar, justificar, interpretar o argumentar, que s’expressen de forma oral o escrita en descripcions, explicacions, justificacions, interpretacions o argumentacions (Jorba- Gómez-Prats, 2000).

L’objectiu final és que l’alumne adquireixi aquelles competències lingüístiques necessàries per a construir significats científics que corresponguin al contingut temàtic i específic de les CCSS, ja que cada ciència te les seves pròpies formes de raonament i d’expressió (Lemke, 1997). Per tant, tornem a insistir en que només podem estar segurs que l’estudiant entén i aprèn ciència quan és capaç d’expressar-la i de comunicar-la, ja sigui de manera oral o escrita. Cal ressaltar que l'aprenentatge dels continguts científics va íntimament lligat a la comprensió i l'expressió lingüística perquè, com tots sabem, el llenguatge és l'eina que possibilita la construcció del coneixement.

4.2. Parlar i escriure per aprendre

Si entenem l'aprenentatge com una reconstrucció de sabers, el diàleg hi té un paper molt important, d'una banda perquè l'interlocutor ens proporciona altres coneixements, i d' altra banda perquè la reconstrucció de coneixements implica un diàleg amb nosaltres mateixos.

Dialogar per iniciar el tema. El tipus de discurs que més sovint trobem a les aules té com a finalitat la parla exploratòria, és a dir aquell tipus de discurs que permet descobrir quines són les idees prèvies dels alumnes i com van construint noves idees a partir del discurs del mestre. Entenem que el diàleg inicial al començar un tema és fonamental. És necessari conèixer que saben del tema, que en pensen, quina és la opinió dels estudiants, que han sentit a dir. Si el diàleg és ric, dinàmic i obert, també ens pot servir de punt de referència per saber que han après al finalitzar el tema. La finalitat d’aquest diàleg, és sobretot provocar la participació de l'alumnat per explorar les idees prèvies, revisar continguts ja tractats, centrar l’atenció dels que es distreuen, o posar l’accent en recapitular o en emfatitzar les idees més importants.

Dialogar per compartir nou coneixement. Quan la finalitat de la conversa o diàleg és compartir nou coneixement per avançar en l’aprenentatge, cal que els estudiants tinguin suficient informació sobre el tema que s’ha de treballar. Informació que ha de controlar el professor encara que els estudiants col·laborin en aportar part d’aquesta informació. El professor ha de donar criteris per seleccionar-la, valorar-la i, en alguns casos, segurament també caldrà que la reelabori per fer-la mes entenedora.
Dialogar per discutir i contrastar opinions. Aquesta tipologia de diàleg és la que utilitzem en els debats, on contrastem oipinions o punts de vista. És evident que també és útil per a construir coneixement, perquè quan es defensa la pròpia opinió o punt de vista escoltem els punts de vista dels altres i es possible que es modifiqui el punt de partida inicial. Més endavant aprofundirem en el debat, ara només farem referència al valor comunicatiu del treball en grup, ja que en el debat te un paper molt important. El treball en grup incorpora un valor formatiu més gran quan es produeix entre iguals sense la presència immediata del profesor, ja que: les possibilitats de participació individual augmenten; els alumnes tenen més llibertat per verbalitzar les seves idees; s’estableixen relacions de simetria, cooperació i complementarietat; i el protagonisme dels estudiants és més gran ja que han de redefinir la tasca encomanada, planificar els mitjans per dur-la a terme i gestionar els temes, la participació, i el temps. La discussió és un dels gèneres més freqüents en qualsevol grup social on es posen en joc les relacions socials i les identitats individuals, és també una forma de fer als aprenents més competents per construir nous coneixements, per participar en la vida de la comunitat i per a detectar les relacions entre llenguatge i coneixement.

També és important aprendre a escriure. Fins aquí hem parlat de la conversa i del diàleg, o de la comunicació oral per aprendre CCSS, però la comunicació també pot ser escrita, i en aquest cas, parlem de la comunicació o de l’expressió escrita. Per tant, cal tenir clar que a la classe de CCSS el llenguatge te manifestacions diverses al llarg de l'escolaritat, com pot ser la comunicació oral, però també l’ús del text escrit. L’alumne ha d' aprendre a llegir i a escriure, s’ha de fixar els objectius respecte al perquè vol llegir o escriure, ha de planificar el què vol fer i el com ho vol fer, ha de saber sintetitzar, ha d’aprendre a planejar-se interrogants, ha de revisar el que ha fet i ha modificar el que havia previst, si é el cas.  Escriure és un procés complex de resolució de problemes que posa en relació l’elaboració dels continguts del tema amb les característiques que ha de tenir el text. La relació entre el què es vol dir i com s’ha de dir, permet regular i elaborar el propi coneixement, per això quan escrivim alhora aprenem.

4.3. Les competències lingüístiques

Ens referirem de manera especial a aquelles competències lingüístiques que són més habituals en l’ensenyament i aprenentatge de les CCSS, com són la descripció, l’explicació, la justificació , la interpretació i l’argumentació.

Figura 1. Les competències lingüístiques en ciències socials

Figura 1. Les competències lingüístiques en ciències socials

No és fàcil delimitar l’espai exacte de cada competència lingüística en l’àmbit de l’aprenentatge escolar, perquè hi ha múltiples interrelacions entre elles i es tendeixen a barrejar. Aquestes interrelacions i aquesta difuminació dels límits es fan molt evidents quan s’analitzen produccions orals o escrites dels propis estudiants, ja que és habitual la utilització desordenada de totes elles. Tot això ve agreujat per la imprecisió d’alguns llibres de text quan proposen activitats d’explicar, de justificar o d’argumentar perquè sovint darrera de cada una d’aquestes paraules hi ha la mateixa demanda, que gairebé sempre es redueix a la descripció i a l’explicació.

Precisament aquestes dificultats o problemes detectats ens condueixen a la necessitat de revisar l’espai i l’objectiu concret de cada competència lingüística, per tal de trobar les estratègies més adequades per facilitar tant al professorat, com als estudiants la seva aplicació a l’aula, potenciar la seva intencionalitat formadora i assegurar-ne el seu aprenentatge.

4.3.1. La descripció

La descripció i la narració són discursos molt utilitzats en CCSS i com diu Benejam (2002) des de la perspectiva crítica de las CCSS cal denunciar l’abús que se’n fa. La descripció es necessària com el primer pas de l’informació i és important que els estudiant aprenguin a descriure, però no és suficient, cal també comprendre i per comprendre cal aprofundir en les causes i les conseqüències dels fets i fenòmens socials i en la seva interpretació. Les competències lingüístiques que faciliten aquesta comprensió son l’explicació i la justificació i la interpretació. Però insistim, per comprendre primer s’ha de conèixer allò que pretenem comprendre, per tant el primer pas és aprendre a mirar, a observar, a analitzar les situacions socials i a saber-les comunicar a través de la descripció.

Considerem que l’objectiu principal de la descripció és informar sobre qualitats, propietats, fets, accions, objectes o fenòmens socials etc., sense establir-hi cap relació causal explícita. La descripció ha de respondre a la realitat, és com fer la fotografia d’aquesta realitat. Com més mes rica és la descripció més completa, rigorosa i precisa serà l’explicació i la justificació.

4.3.2. L’explicació

L’explicació suposa buscar els perquè dels fets, situacions o fenòmens socials per comprendre’ls, suposa el primer pas per convertir la informació en coneixement i per aconseguir el que Montaigne formula com la primera finalitat de l’educació: “val mes un cap ben fet que no pas ben ple”. De fet, l’explicació és un pas previ per arribar a la justificació, a l’interpretació i a l’argumentació.

El text explicatiu ha de plantejar tres aspectes molt importants: les causes que vol dir el “per què”, les motivacions o intencionalitats, que vol dir el “per a què” i les conseqüències. Els criteris d’avaluació de les explicacions han de ser: la pertinència, la completesa, la jerarquització i la precisió. Alguns autors coincideixen en afirmar que per aprendre a explicar són molt útils els exercicis d’empatia, és a dir, cal que els alumnes es posin en el lloc dels altres per poder entendre realment les causes i les conseqüències dels fets socials.

4.3.3. La justificació

La justificació és un dels elements essencials de l’argumentació (Canals, 2006). La seva funció és validar una tesi i produir raons que permeten fer-la comprensible i poder-la defensar. Podríem dir que la justificació busca raons últimes per entendre els fenòmens o fets socials, el que també vol dir que la justificació busca “el per què” “dels per què” que hem trobat en l’explicació.

Aplicat a les CCSS és el que permet aprofundir en la comprensió dels fets, fenòmens, situacions o comportaments socials i tenir elements per a poder donar raons suficients per a comprendre altres situacions o fets socials similars. Entenem que per a poder justificar cal explicitar les raons o els arguments que procedeixen de la ciència, que poden ser raons econòmiques, socials, polítiques, culturals, etc. S’han de fer servir arguments d’autoritat científica, i caldrà també situar-se dins d’un model social o d’ una teoria científica. Les justificacions són doncs, aquelles raons de caire més científic, aquelles que es recolzen en les aportacions dels experts o aquelles que tenen una teoria al darrera.

L’objectiu de la justificació és aprofundir en la comprensió i modificar el valor epistemològic del coneixement. La justificació permet generalitzar les raons i els arguments, de manera que es puguin aplicar en l’anàlisi i en la comprensió de situacions semblants.

4.3.4. La interpretació

Són aquelles qüestions que es contesten amb raonaments personals d’interpretació dels fets, que porten a posicionaments propis, que són absolutament vàlids, si aquests raonaments, són pertinents, forts i resisteixen la crítica.

Des de les CCSS entenem que la interpretació és un element essencial de l’argumentació, perquè permet afegir a les justificacions estrictament científiques, les raons o arguments produïts a partir de les conviccions personals basades en el coneixement científic, però també en conviccions ideològiques i de compromís individual.

La interpretació es produeix quan en les produccions orals o escrites es fa explícita la implicació de l’emissor. Com diu Noguerol (2003), parlar i escriure es pot classificar com a actes constatatius quan no hi ha la implicació de l’emissor i actes performatius quan l’emissor s’implica.

Una de les finalitats bàsiques de la formació social és aconseguir que l’alumne sigui capaç de posicionar-se i d’actuar críticament per contribuir a la resolució de problemes socials. La interpretació és un instrument que facilita la creació del significat i la forma de comunicar-ho. Noguerol (2003) parla de la interpretació com un procés de creació de significats en el que els diferents interlocutors utilitzen el llenguatge com instrument per a canviar la visió de les coses, com a pas necessari en el procés d’influència en el canvi de la realitat social.

La interpretació existeix en el món adult, ja que existeix un tipus de text real, que es produeix malgrat que potser no se li hagi donat l’etiqueta. La interpretació aporta en el camp de l’ensenyament un element que és necessari treballar, com és el saber opinar sobre els fets i fenòmens socials. Interpretar vol dir donar elements crítics que ajudin a construir els coneixements per part de l’alumne, vol dir donar resposta a “com podria ser...” a “com m’agradria que fos...” a “que puc fer per aconseguir que sigui com m’agradaria...” Cal incorporar aquestes qüestions a l’ensenyament de les CCSS, si volem que l’alumne ho incorpori al seu esquema mental d’anàlisi de la societat.

Segurament és podria considerar la interpretació com una part de la justificació, però des de la perspectiva didàctica de les CCSS ens interessa estudiar-la de manera independent per destacar la seva intencionalitat educativa i facilitar-ne el seu aprenentatge. Podríem definir la interpretació com aquelles raons o arguments que tenen un recolzament científic, però que bàsicament recullen punts de vista, opinions, implicacions i compromís personal, així com propostes per intervenir en la resolució de conflictes o problemes socials.

L’aprenentatge del discurs social interpretatiu, exigeix la capacitat per a donar el punt de vista propi i la competència per a aplicar la informació i la comprensió a la valoració dialèctica dels fets i de les situacions per a poder prendre decisions i accions alternatives. La valoració de la comprensió comporta prendre consciència que hi pot haver diferents maneres de veure, d’entendre i de interpretar els fets, els fenòmens, les situacions i les actuacions, i per tant, si l’alumnat ha de saber posicionar-se respecte al diferents fets i situacions socials, els ha de saber interpretar.

4.3.5. L’argumentació

Argumentar en termes clàssics és organitzar una sèrie de raons per justificar un punt de vista amb la intenció de convèncer. Aquesta intencionalitat és tant un autoconvenciment com la necessitat de convèncer als altres que les explicacions i raonaments que proposem són els més pertinents i rigorosos. Com diu Ribas (2002) argumentem per explicar i justificar la nostra manera d' entendre el món.

L’argumentació serveix per aprendre a defensar les pròpies conviccions i entendre que un mateix problema o situació es pot resoldre o es pot interpretar de maneres molt diferents, i totes elles vàlides per les persones que les defensen. És una bona manera per aprendre a escoltar, a negociar, a cedir, a consensuar, però també a defensar les conviccions pròpies amb rigor i coherència des d’actituds dialogants i democràtiques.

Com diu López (1990) l’argumentació es l’exposició de judicis o idees per a expressar l’adhesió o el rebuig a una altra idea o judici expressat pel mateix subjecte o per altres subjectes, però que és imprescindible un posicionament personal. L’argumentació s’ha de basar en raonaments científics i morals, fiables i sòlids que resisteixen la crítica i la controvèrsia. Aprendre a argumentar pot ser un excel·lent camí per a la formació democràtica dels joves.

Per poder aprendre a argumentar, a nivell escolar, sempre cal el contrast d’opinions o de punts de vista. Com diu Plantin (2001) l’argumentació té per objecte d’estudi el diàleg, la conversa i el debat. L’argumentació ha de facilitar l’accés a les diferents interpretacions que existeixen sobre un mateix problema o conflicte, perquè cal evidenciar els diversos punts de vista, però no sempre per canviar-los, serveixen per mostrar la diversitat. Per evidenciar aquesta diversitat d’opinions i per ajudar a argumentar a l’estudiant , cal facilitar-los documents adequats i de fàcil comprensió, que permetin treballar els diversos punts de vista, contrastar opinions, interpretacions i posicionaments per a poder qüestionar-los, criticar-los i valorar-los.

L’objectiu de l’argumentació, és produir raons i arguments per a defensar una tesi en front d’un interlocutor per poder-lo convèncer. Les raons i arguments han de ser forts, consistents i pertinents per contrastar opinions o per. poder convèncer a l’altre, si és el cas. Encara que convèncer l’interlocutor és un dels objectius importants de l’argumentació, a vegades argumentar serveix fonamentalment per contraposar diferents opinions, interpretacions o posicionaments i poder trobar punts de coincidència o solucions consensuades.

Segurament, el fet de trobar punts de coincidència és més interessant que el fet de convèncer. Per això, si es tracte d’un debat, cal preparar-lo be, cal donar bons models i s’ha de fer d’una manera estructurada, per evitar la reproducció d’aquelles inèrcies que no ajuden a argumentar. Per aconseguir que el debat sigui útil i profitós, a més de donar bons models, també cal que proporcionem a l’alumnat les pautes necessàries, la normativa o les regles de joc i tenir molt present que és necessari que els estudiants tinguin un bon coneixement del tema.

Aprendre a argumentar és una excel·lent manera per desenvolupar conviccions i actituds dialogants i democràtiques. L’argumentació requereix que el tema sigui polèmic i que hi hagi punts de vista i opinions divergents. Per aprendre a argumentar és necessari un interlocutor i una bona manera d’aprendre’n, com ja hem dit, és a través de debats i discussions a classe en el que es plantegin diferents punt de vista o diferents posicionaments sobre un problema o un conflicte social (Canals, 2007).

El procés per ensenyar a argumentar i per a participar en un debat està basat en la proposta de Schward (2000). Aquesta proposta metodològica, amb les adaptacions que han sigut necessàries, és la que hem experimentat en les unitats didàctiques d’aquesta recerca, i que s’ha sistematitzat en la següent proposta:

La meva idea és que...
Les meves raons-arguments són...
Aquesta idea l’he treta de...
Els arguments en contra de la meva idea podrien ser...
Convenceria a algú que no em creu amb...
L’evidència que donaria per convèncer als altres és que...
La idea principal del que penso és...

Taula 2. Esquema argumentatiu

Insistim en que la justificació, la interpretació i l’argumentació, són competències lingüístiques que faciliten la comprensió de la complexitat de la realitat social, permeten crear, defensar o modificar l’opinió personal sobre aquesta realitat i potencien la creació d’actituds de intervenció per a millorar-la o modificar-la. Les capacitats de justificar, d’interpretar i especialment la d’argumentar estan a la base de la formació democràtica dels joves.

30. Per què parlem de competències, més que no pas de capacitats o habilitats? La capacitat seria és l'aptitud, la disposició que hom té per generar coneixement o per realitzar una acció, per tant, la capacitat és el poder saber o el poder fer. L’habilitat seria la qualitat per a fer bé una cosa, és a dir l'habilitat és el fer bé. La competència seria el desenvolupament de la capacitat i l’habilitat d'aplicar un coneixement en situacions diverses, és a dir, inclou el coneixement i la capacitat d'aplicar-lo a la resolució d' un problema concret. Sembla, per tant, que la competència és el saber fer en qualsevol situació. El concepte de competència és més ampli perquè no suposa únicament el domini d' un concepte sinó la capacitat de reconèixer la seva utilitat en la resolució de problemes reals diversos.

Copyright y todos los derechos reservados - ISSN: 1989-0966

Per citar l’article

“González, N., Bosch, D., Casas, M. (2008). Parlar i escriure per aprendre Ciències Socials. Les competències lingüístiques i la formació democràtica dels joves. IN. Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa, V. 1, n. 0, PAGINES 139-170. Consultado en
http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol1_num0/bosch_glez_casas/index.html de l’article en (posar data)”